Compro somriures

Estimo els somriures. Gràcies a això, sé com fer-me amb més amics i com tenir més somriures, particularment somriures genuïns.

Perquè n'hi ha de sarcàstics, artificials, diplomàtics. Hi ha molts somriures que no produeixen satisfacció i que, per el contrari, poden crear sospita o temor, no?

Però un somriure genuí ens dòna una sensació de frescor, única per a l'ésser humà.

Si aquest és el somriure al que aspirem, nosaltres mateixos hem de crear les causes per a que apareixi.

Em vols somriure?:)

Jo ja saps que et somriure tot el que vulguis...

Una estona de cel...

....ja no importa el demés!

Passa el temps, els dies, els mesos, els anys i pam! apareix, del no res. Les vostres vides han canviat, us heu fet grans, no us heu vist mai, però hi ha algo que continua intacte, aquell misteri que us envolta.

Aquella sensació de pau, tranquil·litat, de voler saber més, de voler donar-ho tot, de calma, de felicitat, de ser un mateix. I també clar, ara mateix, de riscs, de temptacions, de flama que es torna a encendre.

Com ha passat? No ho sabeu. De moment no hi ha res a fer, coneixer-se, esperar, qui sap? No som pedres en el camí, som una desviació del camí, el riu torna al seu curs natural, malgrat que ara hi hagi comportes que l'aturin, però aquestes portes es poden obrir poc a poc...

Esperar, simplement esperar...

Cantaràs aquestes cançons algún dia a cau d'orella?

Ensenyaras a tocar amb guitarra: una estona de cel?

Gel...

Pot ser una persona, freda com el gel?

Ho ha de ser?

Moments

És possible que un instant et canvii tots els teus principis, les teves idees i les teves emocions? Definitivament, sí. Mai ho hagués pensat. Mai m'hagués parat a pensar ni a imaginar fets o moments que em passarien que ni jo mateixa en somnis m'hagués parat a pensar.

Passa de sobte, sense saber perquè, però igual que no sas el perquè, t'agrada. T'agrada i molt. Moltíssim. Et fa estar bé, segura de tu mateixa, fa crèixer la teva autoestima, sí, la estima cap a un mateix. I m'encanta aquesta sensació.

Sí, és un dels meus moments alts, molt alts, igual que n'hi ha d'altres que són els moments baixos, però aquest no.

Mai saps quan passarà i quan no, ni saps què et fa tenir aquesta sensació, però pel simple fet de ser-hi ja estàs bé i sabent que tot continua igual que sempre, també. Bé, potser de vegades penses, perquè no hi ha un més enllà?

Et pares a pensar, i dius, temps al temps, com vas dir...el temps ho diu tot, tant per a positiu com per a negatiu.

Però el que compta...avui estic molt bé, tot i ser una altra cosa creada pel meu cap.